L'Organització Catalana de Trasplantaments fa una tasca impagable a Catalunya. És com l'engranatge d'un rellotge suís que fa que tot funcioni, des de la primera peça fins la darrera. Bé ho sap la protagonista d'aquesta història. Jo no la coneixia, no sabia que hi havia una escriptora que un bon dia va decidir plasmar negre sobre blanc una història sobre donació i trasplantaments. Em vaig posar en contacte amb el departament de comunicació de l'OCATT per concertar una entrevista amb el seu director, amb en Jaume Tort. I me la van facilitar com sempre, amb la diligència habitual. Però vaig comentar-li a en Jorge Twose -el responsable de l'àrea- que necessitava alguna veu alternativa a l'oficial per donar-li una volta a les dades de cara al programa En Bones Mans. Va ser llavors quan em va dir: "tinc la història d'una dona que és realment molt bona i que crec que et pot agradar molt". D'acord, li vaig dir. I va procedir a passar-me el seu contacte. Posava: "Teresa Martí Escriptora".
La trucada i el descobriment
"Hola, ets la Teresa Martí?" Li vaig dir a ella, que va confirmar que sí, que havia trucat a la persona que buscava. Acte seguit, li vaig explicar qui m'havia passat el contacte. Però vaig voler saber per què el seu contacte posava "Escriptora". I, és clar, em va explicar la història que ha marcat la seva vida literària i, més tard, la personal. Ella es va decidir a escriure un llibre sobre la generositat i l'altruisme que suposen les donacions i els trasplantaments. Però també obria un debat al voltant de la decisió de les famílies a l'hora de donar els òrgans d'un familiar que marxa d'aquest món. "Dir si o no és un fil tan petit, tan fi, que si dius que sí, aquells òrgans donaran vida a una altra persona i si no, es perdran", explica la Teresa. I llavors, en el seu cas, el debat s'acaba: cal salvar vides.
La història literària passa a ser la personal
El marit de la Teresa va acabar salvant moltes vides. I ho va fer després de reclamar la prestació d'ajuda per morir. Al seu document de voluntats anticipades, ell ja va deixar clar que volia rebre l'eutanàsia i donar els òrgans. I així va ser. Amb la seva mort, en Josep va poder donar vida a altres persones. Per tant, al final, aquesta és una història de persones que salven persones. I aquesta és la part més emocionant de tot plegat. I encara és més commovedor escoltar el relat de la Teresa, des de la serenor, la pau personal i el convenciment de totes les decisions preses.
El reconeixement ciutadà
Després d'haver hagut d'acomiadar-se del seu marit, la Teresa va decidir donar encara més entitat a la seva batalla personal. Una lluita desinteressada per la mort digna. Ho va fer impulsant un punt local de Dret a Morir Dignament a la comarca d'Osona. Aquest organisme s'ha anat consolidant al llarg del 2025 en aquella comarca de la Catalunya Central i la xarxa s'ha anat enfortint durant aquest 2026. Gràcies a això, a aquesta tasca tan important, la Teresa ha rebut fa uns dies a Montesquiu el reconeixement 'Osonenca de l'any', que atorguen els lectors i les lectores del diari El 9 Nou. Durant la cerimònia de lliurament, ella ha dedicat el premi al seu marit.
Històries que et marquen
La història de la Teresa Martí (Barcelona, 1960) em va captivar des del primer moment i no me n'he separat mai més. He seguit les passes de la Teresa i m'ha fet molta il·lusió que els conciutadans de la seva comarca li hagin fet aquest reconeixement a través de la premsa comarcal. Estic segur que encara que pugui semblar un guardó personal, aquest és un guardó col·lectiu. El temps ho demostrarà, quan cada vegada més persones puguin accedir a una mort digna amb totes les garanties i hagin pogut prendre la determinació de regalar vida a altres persones que ho necessiten i que volen seguir fent rutllar el món com ho fa la protagonista d'aquesta petita gran gesta.
