Alba Fernández i Víctor Padilla defensen que conviure amb un gos implica molt més que alimentar-lo o treure’l a passejar. Segons expliquen, un dels grans errors és entendre l’educació canina únicament des de l’obediència, els premis o els càstigs, sense tenir en compte què hi ha darrere de cada conducta. “Quan un gos reacciona o es porta malament, en realitat ens està demanant ajuda”, asseguren. Els autors insisteixen que darrere de qualsevol comportament hi ha una emoció —com la por, la inseguretat o l’estrès— i que cal entendre’n l’origen abans d’intentar corregir-lo.
Durant l’entrevista, també han alertat dels mites que encara arrossega l’educació canina, especialment la teoria de la dominància o certes pràctiques popularitzades durant anys per programes de televisió. Els educadors reivindiquen una “educació respectuosa”, basada a entendre el llenguatge i les necessitats dels gossos, i recorden que els animals “s’esforcen constantment per comunicar-se” amb nosaltres, tot i que sovint no sabem interpretar els seus senyals. Un exemple habitual és el de llepar les mans o la cara, una conducta que moltes vegades es confon amb afecte quan, en realitat, pot indicar incomoditat o inseguretat.
Els autors també han reflexionat sobre els reptes de tenir un gos en entorns urbans. Consideren que el principal problema no és tant viure en un pis petit com la gran quantitat d’estímuls que els animals han de gestionar diàriament a les ciutats. En aquest sentit, remarquen la importància dels passejos de qualitat i d’oferir espais on els gossos puguin explorar i relaxar-se. Fernández i Padilla asseguren que qualsevol gos, independentment de l’edat o del seu passat, pot millorar amb l’acompanyament adequat i celebren que cada vegada hi hagi més consciència sobre el benestar emocional dels animals.
