El perfeccionisme es defineix com la tendència a fixar-se uns estàndards d’exigència molt elevats, habitualment acompanyats d’una autocrítica constant. Tot i que sovint es percep com una característica positiva, David Cueto recorda que no sempre és adaptativa: “El perfeccionisme en si mateix no és patològic”, però pot convertir-se en un problema quan la persona és incapaç de gestionar els errors o les imperfeccions. Segons explica, els experts encara debaten on se situa exactament la frontera entre un perfeccionisme funcional i un de desadaptatiu.
L’especialista apunta que les noves generacions semblen mostrar nivells més elevats d’autoexigència que les anteriors. Factors com la pressió social, les xarxes socials, la cultura de la productivitat o la necessitat constant de comparació poden alimentar aquesta tendència. “La baixa tolerància a la frustració genera un perfeccionisme patològic”, assenyala Cueto, que també destaca una major incidència del fenomen entre les dones a causa de les exigències socials vinculades a la imatge, el rendiment i els rols tradicionals.
Per combatre els efectes negatius del perfeccionisme, el psicòleg recomana treballar l’autoconeixement, l’autocompassió i l’acceptació de la incertesa. També defensa la importància d’educar infants i adolescents en la tolerància a l’error i a la frustració. “Volem fer les coses bé, però sempre hi ha un punt de descontrol”, recorda. Segons Cueto, aprendre a conviure amb aquesta imperfecció és clau per evitar que la recerca de l’excel·lència acabi convertint-se en una font de patiment.
