Dubtar és un procés natural i inevitable en el funcionament humà. Tal com explica el psicòleg David Cueto, "el dubte forma part dels processos cognitius que ens ajuden a avaluar la realitat, prendre decisions i adaptar-nos a l’entorn". Especialment apareix quan perseguim un objectiu important —una feina, uns estudis, una relació— i no tenim clar què passarà després o si estem fent les coses correctament. En aquest sentit, dubtar pot ser una eina útil de metacognició, és a dir, de pensar sobre com pensem.
El problema apareix quan la duda deixa de ser funcional i esdevé perseverant, repetitiva i paralitzant. En l’àmbit clínic, Cueto assenyala que aquest dubte patològic es relaciona amb processos com la "rumiació" i "pot aparèixer en trastorns com l’ansietat, la depressió o especialment el trastorn obsessiu-compulsiu". En aquests casos, la persona entra en un bucle de pensament on no hi ha aprenentatge ni adaptació a la nova informació, fet que genera bloqueig, patiment i una sensació constant d’incertesa. "El dubte és natural, però quan no hi ha flexibilitat cognitiva, pot convertir-se en una font de dolor", apunta el psicòleg.
A més, el context actual amplifica aquest fenomen. Vivim en una societat amb excés d’opcions, informació constant i pressió per triar bé, fet que incrementa la sensació de dubte permanent. Les xarxes socials, la publicitat i els algoritmes tendeixen a eliminar la incomoditat de la incertesa o, paradoxalment, a multiplicar-la. Davant d’això, Cueto defensa la importància de "filtrar informació", centrar-se en el procés més que en l’autoavaluació constant i acceptar que conviure amb un cert grau de dubte és inevitable. "La clau no és eliminar-lo, sinó aprendre a gestionar-lo perquè no ens paralitzi", conclou.
