Catalunya ha viscut el 2025 un dels increments més intensos de població nascuda a l’estranger dels últims anys: un 6,9% més en només dotze mesos. Un creixement que no s’explica només per l’atractiu econòmic del país, sinó també per un factor internacional de pes: les polítiques antimigratòries de Donald Trump. La seva línia dura, basada en expulsions massives i fortes restriccions d’entrada als Estats Units, ha obligat moltes persones de l’Amèrica Llatina a redirigir la seva ruta migratòria cap a Europa, fent d’Espanya —i de Catalunya— una nova destinació. Entre aquests fluxos també hi ha famílies nord-americanes que marxen del seu país per motius polítics o socials.
A Onda Cero, Arlinda Garcia, professora titular del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, explicava que el tancament de l’accés als EUA ha reforçat l’arribada de persones que cerquen estabilitat i oportunitats laborals al sud d’Europa.
Aquest desplaçament de fluxos migratoris coincideix amb un moment crític per a la demografia catalana, marcada per l’envelliment de la població i un creixement natural negatiu: moren més persones de les que neixen. En aquest context, Garcia és clara: la immigració és avui el motor del creixement demogràfic i també del creixement econòmic.
Les dades del mercat laboral ho corroboren. Les persones nascudes a l’estranger representen ja el 20% dels ocupats, però el pes real és fins i tot més gran en determinats trams d’edat. Entre els 20 i els 35 anys, arriben al 40 o 50% de la població activa. L’experta rebutja frontalment la idea de “substitució” o “invasió” i aposta per parlar de complementarietat: la immigració cobreix feines i sectors per als quals no hi ha relleu generacional entre la població autòctona.
Aquesta realitat es fa especialment evident en algunes comarques. El Barcelonès, la Segarra o l’Alt Empordà superen el 30% de població nascuda a l’estranger. Són zones amb una alta demanda de mà d’obra, sovint en sectors menys atractius i mal remunerats com el turisme, l’hostaleria, la construcció, l’agricultura o la indústria càrnia d’Osona. A aquests factors s’hi suma l’èxode formatiu cap a les ciutats i la pèrdua continuada de joves en edat productiva, cosa que accentua la necessitat de treballadors internacionals arreu del territori.
El resultat és un mapa demogràfic en què totes les comarques catalanes han vist créixer la presència de persones nascudes fora d’Espanya. I és també un escenari que connecta de ple amb l’actualitat política. El govern espanyol estudia una regularització de persones migrants que podria beneficiar fins a 150.000 residents a Catalunya. Una mesura que, segons Garcia, permetria que moltes persones que ja treballen i viuen en la irregularitat sortissin de l’economia submergida, poguessin accedir a drets bàsics i contribuïssin a la societat en igualtat de condicions, incloent-hi un element clau: el pagament d’impostos.
En definitiva, Catalunya es troba avui en la intersecció entre una necessitat demogràfica urgent, un mercat laboral que depèn de la immigració i un context internacional que ha redibuixat les rutes migratòries mundials. Un escenari complex que, segons l’experta, només es pot entendre si es mira amb dades, amb context i amb una perspectiva global.
