Carlos Ruiz Zafón va ser un narrador des de ben petit. “Quan tenia deu o dotze anys ja triomfava explicant històries de terror a l’escola; tant, que alguns nens no podien dormir”, recorda a 'La Brúixola Emili Rosales, editor de l’autor i director editorial de Grup 62 i Destino. Aquella vocació precoç va marcar una trajectòria literària que culminaria, l’any 2001, amb la publicació de "L’Ombra del Vent", que acabaria sent “la novel·la d’autor peninsular més venuda al món des de Cervantes”.
Malgrat el seu estil visual, Zafón mai va voler adaptar les seves obres al cinema. “Deia que cada lector projecta la seva novel·la en una pantalla única, que és la seva imaginació”, explica Rosales. Les seves històries, carregades d’olors, sons i atmosferes, buscaven una experiència íntima i personal. La Barcelona de Zafón és una altra de les claus del seu llegat. “A fires internacionals encara pregunten si hi ha més llibres de Barcelona com els seus”, apunta Rosales. Fins al punt que “ja es parla de llibres zafonians” per definir una certa manera d’entendre la narrativa.
