Ramon Breu, nascut a l’Hospitalet de Llobregat i amb una llarga trajectòria docent en Història i Educació en Comunicació, defensa la incorporació del cinema a les aules com a eina estructural d’educació mediàtica. Ho planteja al seu darrer llibre, ‘La pantalla educadora’, on proposa recursos perquè el professorat pugui vincular pel·lícules amb el currículum acadèmic i amb àmbits com la tutoria o l’educació ètica.
Breu va començar a introduir el llenguatge audiovisual a classe als anys setanta i vuitanta, en paral·lel a la seva implicació en moviments de cineclub a l’Hospitalet. Considera que limitar-se al llenguatge oral i escrit suposa fer només una part de la feina educativa, i defensa que l’alfabetització mediàtica és imprescindible per formar ciutadans crítics. Recorda que tant l’UNESCO com el Parlament Europeu han remarcat la necessitat d’integrar aquesta competència en els sistemes educatius, tot i que sovint no ha tingut un encaix estable en el currículum oficial.
Segons l’autor, el cinema és el primer pas per educar la mirada. Proposa treballar les pel·lícules de manera fragmentada, analitzant moviments de càmera, música o il·luminació, i fomentant el debat a l’aula. Aquesta metodologia, explica, permet que l’alumnat entengui els mecanismes del llenguatge audiovisual i desenvolupi capacitat crítica davant la publicitat, les sèries o els continguts digitals.
Projectes educatius i iniciatives per estendre l'educació mediàtica
Breu valora positivament que cada cop més centres impulsin projectes de ràdio escolar i iniciatives vinculades a la comunicació. Considera que aquests formats connecten amb el llenguatge dels joves i incrementen la motivació a l’aula. Tot i això, apunta que la implantació encara és minoritària en relació amb el conjunt de centres educatius de Catalunya.
Formar espectadors per formar ciutadans
Per a Ramon Breu, l’educació mediàtica ha de basar-se en tres eixos: conèixer el llenguatge audiovisual, produir continguts propis i disposar d’eines d’anàlisi crítica. Aquesta combinació, sosté, permet avançar cap a una ciutadania més conscient i preparada per gestionar el flux constant d’imatges i missatges que caracteritza l’actual ecosistema comunicatiu.
L’autor alerta que la capacitat crítica no passa pel seu millor moment i defensa que l’escola té un paper central per revertir aquesta situació. Integrar el cinema i altres formats audiovisuals de manera estable al sistema educatiu, conclou, no és només una qüestió metodològica, sinó una aposta per la qualitat democràtica i cultural.
