La sala Viladrich de la Diputació de Lleida ha acollit un programa especial de La Ciutat Lleida per explicar un acte històric que tindrà lloc el dijous 11 de desembre: el ple extraordinari dedicat a la reparació dels treballadors i treballadores represaliats durant el franquisme. Es tracta d’un gest institucional que reconeix la injustícia que van patir centenars d’empleats públics, molts d’ells expulsats de manera immediata a partir de l’abril del 1938, quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat de Lleida.
El president de la Diputació Joan Talarn, destaca que el sentit de l’acte va molt més enllà de la formalitat administrativa: “Volem que sigui un acte de reparació amb la dignitat que es mereixen aquestes persones. No és venjança. És justícia. I és mirar a la cara els seus familiars dient-los que sabem que allò no va ser just i que avui ho reparem”. Talarn ha recordat que moltes d’aquelles persones no van tornar mai a treballar a l’administració, i que l’impacte es va allargar generacions: “Aquesta gent no només va perdre la feina. Després no van trobar espais per viure, perquè la dictadura va ser dura. És important que ho expliquem, especialment ara que hi ha qui vol blanquejar aquella etapa”.
Una recerca minuciosa per posar noms i cognoms
La reparació no s’hauria pogut fer sense la feina del Servei d’Arxius, Estudis i Informació de la Diputació de Lleida, que en trobar els primers documents ho va posar en coneixement de l’àrea de vicepresidència de l’ens provincial. Durant més de dos anys, l’escriptora, historiadora i cap del Servei d’Arxius Teresa Ibars ha revisat centenars d’expedients de treballadors depurats: “Quan repassava noms i cognoms pensava que cadascun d’ells tenia una vida com la nostra. I ho van perdre tot, com a mínim el seu lloc de treball. Són números, sí, però cada número és una vivència, una família, una història”.
Els expedients de depuració del personal funcionari eren exhaustius. Se n’han conservat i localitzat 182, tot i que n’hi va haver més que no han arribat fins avui. El criteri era clar: demostrar adhesió al règim franquista. En cas contrari, la sanció era immediata. Entre els represalitats hi havia diversos perfils, els funcionaris de carrera que eren depurats i se’ls obria expedient i els interins, que directament eren expulsats. Afectaven homes i dones, i són especialment colpidores les històries de les dones que treballaven a la maternitat, als hospitals o als centres assistencials. Moltes eren molt joves, sovint sense formació, contractades d’urgència per substituir les monges secularitzades durant la República. “Eren dones de classes humils, moltes d’elles sense estudis. Van fer feines d’infermeres, de cuidadores, de vetlladores… i després del 39, totes van fora”, explica Ibars. “És el doble càstig que deia Maria-Mercè Marçal: dones, pobres i treballadores”, afegeix.
El treball artesanal de localitzar les famílies
Una part clau de la investigació ha estat localitzar els descendents d’aquells treballadors represaliats. La vicepresidenta de la Diputació Sandra Castro, ha treballat colze a colze amb Teresa Ibars per aconseguir-ho i ha recordat el moment en què l’arxivera li va comunicar la magnitud del projecte: “Quan la Teresa ens va explicar el que havia trobat, la resposta va ser immediata: és evident que ho havíem de fer. Havíem de reparar, de restituir la memòria de totes aquestes persones”.
A partir d’aquí, van iniciar una tasca de rastreig gairebé detectivesca, consultant padrons antics, censos electorals, recorrent a contactes locals que podien identificar pels cognoms i fins i tot anant al cementiri fotografiant làpides. “Localitzar familiars vius és com buscar agulles en un paller”, reconeix Castro, que afegeix que “darrere de cada nom hi ha un dolor familiar, i poder retornar aquesta memòria no té preu”.
El resultat és que s’han localitzat uns 150 familiars, una xifra que, segons Ibars, és “moltíssim”, tenint en compte el pas del temps i els canvis de cognom, a més del fet que hi ha descendents repartits per tot el món.
I les famílies, què en sabien dels seus avantpassats?
Una de les descobertes més colpidores del procés ha estat comprovar com hi havia famílies que no havien sentit mai parlar de la repressió que havien patit els seus padrins, padrines o altres familiars. Així ho ha explicat Jordi Botargues, que se’n va assabentar fa només unes setmanes: “Jo sempre havia sentit que la tia Rosalia -germana de la seva besàvia- havia treballat a la guerra, però no sabíem res més. Quan vam veure el nom i el cognom al llistat que es va publicar a la premsa, vaig contactar amb la Teresa i tot va encaixar”. La tia Rosalia, explica, era una dona avançada al seu temps: “No es va casar mai, era treballadora, independent, va obrir una llibreria a Lleida, va allotjar hostes a casa, va ajudar molt a la meva besàvia i fins i tot es va comprar un xalet! Es va espavilar molt i crec que el que va viure li va obrir els ulls i la va obligar a tirar endavant com fos”.
La història de la Laura Artero és diferent, perquè a casa seva el record del seu padrí sí que es va transmetre, especialment a través de la seva mare, que té 96 anys, va viure la guerra i fins i tot va ser testimoni del bombardeig del Liceu: “El meu padrí era cuiner i treballava a l’hospital i un dia parlant amb la Teresa vam relacionar el fet de treballar a l’hospital intercomarcal, que deia la mare, amb els treballadors depurats”. Les conseqüències familiars no es van fer esperar, segons explica la Laura la família va haver de fugir a França: “Van estar en un camp de refugiats, ho van passar molt malament, van patir molta gana, la meva mare llavors tenia vuit o nou anys” i recorda com tot aquest patiment ha marcat molt la família.
De la seva banda, Marta Salla, recorda les històries que els explicava la seva padrina, que va començar a treballar molt jove com a vetlladora a la Maternitat: “La padrina tenia 21 anys quan va entrar a la Maternitat. Quan s’atansava el front, es van haver d’emportar els nens de l’hospici en camió cap a Solsona. Després a Barcelona, amb les bombes caient… Tot això ella ens ho explicava sempre. Era una història de pel·lícula, però l’havien viscuda de veritat”. La padrina va fugir finalment cap a França en un camió, sola, deixant enrere els nens que cuidava. Una experiència que la va marcar profundament. “Encara ara quan vaig a Solsona penso en ella”, diu la Marta.
Entre les treballadores represaliades també n’hi ha que van lluitar pels seus drets, com és el cas de Francesca Morós Ferrerons, una de les poques escriventes que hi havia treballant a la Diputació. Segons explica Ibars, la van acusar de tot, “si era de joventut republicana, si era marxista... Va anar al carrer i ella a finals dels 40 va reclamar tornar, però li van dir que no. Ho va tornar a provar als 50 i tampoc la van deixar i finalment l’any 1972 ho va tornar a reclamar i la van readmetre quan hi va haver vacant. Aquesta dona va tornar a treballar a principis del 1973, amb 57 anys”.
Mirar al futur sense oblidar el passat
El ple de reparació del 11 de desembre no és només un acte de memòria, sinó també un advertiment per a les generacions futures, segons recorda Joan Talarn: “És important explicar què va significar la dictadura perquè ara hi ha qui vol relativitzar-la. La democràcia és imperfecta, sí, però és l’eina més bona que tenim. I és important que els joves ho sàpiguen”. Teresa Ibars, afegeix que “posar nom i cognom a les víctimes és essencial per humanitzar la història”.
Quan la Diputació obri el ple extraordinari del dia 11 de desembre, més de vuit dècades després de la depuració franquista, es tancarà un cercle amb la recuperació d’aquest espai de la memòria personal dels familiars, però també de la història col·lectiva.
