Hola a tots. Hui parlarem d’allò que marca l’actualitat política. És a dir d’eleccions.
Obligat pels esdeveniments -mantindres en el poder contra vent i marea com estava fent ratllava en un comportament que segons alguns analistes s’aproximava a tot el contrari del que molts entenen és la democràcia- el president del govern ha convocat eleccions generals per tal de renovar el Parlament Espanyol, les Corts Generals, òrgan lesgislatiu bicameral compost pel Congrés dels diputats i el Senat, encarregat de legislar, aprovar pressupostos i controlar al Govern, i ha assenyalat per a que expressem el nostre paréixer la data del 29 de novembre, últim diumenge del pròxim mes.
S’ha encetat per tant un període -que durarà entre sis o set setmanes- per a analitzar el que està passant al nostre país en temes tan importants com la política interior i exterior, la vivenda, la situació econòmica, la sanitat, l’educació, lesm pensions, els casos de corrupció, etc, etc., i per a reflexionar per tal de el dia assenyalat emetre lliurement el nostre vot a favor bé dels que estan i han fet el que han fet o dels qui no estan i no sabem ben bé el que faran.
Arribats ací resta clar que hi han uns grups de anem a dir “fidelitzats”. És a dir els qui mai canvien el signe del seu vot. Es tracta dels militants dels partits, d’aquells que sempre, pese a qui pese, sempre voten el mateix. Uns ho fan per ideologia, altres per tradició familiar i altres perque creuen que -tornem al refranyer espanyol- “más vale malo conocido que bueno por conocer”. I estan en el seu perfecte dret a fer-ho. Estem en el món per a que hi haja de tot. I encara hui hi ha qui, si els seus els ho diuen d’una manera cega es tiren al pou. I, el pijor, és que encara ho justifiquen amb allò del “y tu más”.
De menuts ens ensenyaren allò de que és el que estava bé i de que és el que estava mal. I de fet, quan feiem alguna cosa mal, alguna trastada, ens castigaven. El càstic, sembla ara que està mal vist, que mai s’ha de castigar ni reprendre, que això són mesures coercitives que pertànyen a temps passats. En la meua època el mestre sempre tenia raó, l’autoritat del mestre no es qüestionava. Però ara, ara…. El primer defensor del xiquet ja sabem qui és, aquell que va cara al docent, a mamprendre’l i a dir-li que vosté a la meua filla o al meu fill el que li té és “mania”.
Prompte els diferents partits, les diferents coalicions o agrupacions d’electors ens presentaran els seus programes electorals. Uns programes que, en general, no servixen per a res. S’incomplixen en bona part.
Vivim moments de crispació, d’enfrontament. Alguns d’eixos moments es provoquen de manera interessada. Sols hi ha que recordar el que a micròfon tancat en Quatro li va dir a un periodista afí un polític desvergonyit, un deshonrat: “Ahora nos conviene que haya tensión”. Menut caradura, que advocava, per convindre-li, perquè s’excitaren els ànims, que es provocara el conficte i la confrontació entre els seus conciutadans. I això per a, sens dubte, després, traure-li rendibilitat i eixir-se’n amb la seua fent bó allò de “a río revuelto, ganancia de pescadores”. Menuda peça ¡Així acabarà!
Al remat -no deixa de ser cert- hi ha gent honesta i honrada en la dreta, en el centre i en l´esquerra i pocavergonyes i corruptes en el centre, en la dreta i en l’esquerra i hi ha que elegir entre allò que se’ns presenta. I d’entre tots, en el menys mal. Jo, no obstant, pense castigar als corruptes i als qui toleren la corrupció.
En última instància, sempre ens quedarà fer-li cas a Manuel Luque, director general de Camp, la companyia que fabricava aquell famós detergent i que en referir-se al seu producte en l’anunci en qüestió -nosaltres ho aplicarem als polítics- deia: “Busque, compare i si encuentra algo mejor….”. Puix, això.
