Catalunya encara no ha trobat la fórmula per fer compatible la supervivència de l’agricultura amb el desplegament de les energies renovables. La presentació de l’estudi El sector agroalimentari català davant els reptes globals del segle XXI, elaborat per PIMEC i el Col·legi d’Economistes de Catalunya, ha posat de manifest la distància existent entre la pagesia i la classe política, que reclama grans consensos per modernitzar un sector clau de l’economia catalana.
L’estudi s’ha presentat en un context marcat pel canvi climàtic, la fi dels recursos naturals i les tensions geopolítiques associades a l’energia. Segons els ponents, mentre les grans potències competeixen pels recursos fòssils, els territoris més petits tenen dificultats per avançar cap a una economia verda i sostenible.
En aquest escenari, Catalunya té en l’aigua el seu principal actiu estratègic. Gràcies a aquest recurs es produeixen els aliments que consumeix la població, en un sector que representa el 19% del PIB català, lidera les exportacions a l’exterior i ocupa un 8% de la superfície del país. Es tracta d’un sector primari, arrelat al territori i de base familiar, que veu amb preocupació com la legislació recent permet substituir cultius agrícoles per instal·lacions de plaques solars.
L’economista especialitzat en agroalimentació Francesc Reguant, coeditor de l’estudi, alerta que aquesta dinàmica posa en risc la producció d’aliments i el model agrari català si no es defineix una estratègia clara que prioritzi el sòl agrari productiu.
Per la seva banda, el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, ha situat el món rural al centre de l’agenda política del Govern i ha defensat els drets de la pagesia. Tot i això, en matèria d’aigua, Ordeig ha estat crític amb el bloqueig de determinats propietaris, que —segons ell— frenen la modernització del regadiu per una visió ancorada en el passat. El conseller aposta per grans consensos que permetin garantir alhora la supervivència de la pagesia i la sostenibilitat del model productiu.
Tant Ordeig com Reguant coincideixen que la sostenibilitat i la qualitat han de convertir-se en la marca global de Catalunya, especialment davant l’obertura d’Europa a nous mercats internacionals com l’Índia o el Mercosur. També adverteixen que els extremismes poden dificultar la construcció d’acords amplis necessaris per assegurar el futur del sector agroalimentari.
