El 2014, la Raquel tenia 36 anys, una bona feina i un matrimoni que, a ulls de la resta, era feliç. De portes endins, però, la realitat era una altra. El maltractament, sobretot psicològic, que exercia el seu marit sobre ella havia anat minvant la seva autoestima i la seva llibertat. Fins i tot havia intentat que deixés de treballar perquè perdés, també, la independència econòmica. "El meu exmarit em deia: «Però per què treballes? No ho necessites». Et van fent el món molt petit perquè no puguis sortir d'allà", lamenta aquesta dona, que ara té 47 anys i que en aquest reportatge apareix amb un nom fictici.
En aquell context, la Raquel es va quedar embarassada. D’alguna manera, saber que esperava una criatura la va ajudar a “despertar”, diu. Però la primera persona a donar-li l’empenta i el suport que necessitava va ser la seva ginecòloga. "Quan vaig tenir el meu fill, em va estar observant tot el dia i, en el moment que va veure que estava sola, va venir i em va dir: «Has de sortir d'aquí sola amb el teu fill. Ho has de fer», recorda, emocionada.
Així, amb un nadó d’una setmana de vida, va fer el pas: es va divorciar i va marxarde casa. Però aquí va començar una nova odissea. Tot i que ella considera que va tenir sort, perquè va poder comptar amb la seva família, el camí que ha recorregut des d’aleshores no ha estat gens fàcil. Entre altres coses, perquè ha patit més violències. Una d’elles, laboral: a la seva feina, assegura, van aprofitar la baixa de maternitat per fer-la fora. "Caminar sola per la vida amb un nen petit, sense cap ajuda, és molt difícil. A moltes feines no pots accedir perquè no tens amb qui deixar el teu fill", afirma. I estant a l’atur, afegeix, trobar un lloc on viure també es converteix en missió impossible.
El periple de trobar feina
Des dels Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE), que atenen víctimes de violència masclista, la van derivar al programa Incorpora de la Fundació la Caixa, gestionat per Creu Roja. Allà va conèixer la Marta, que és psicòloga i treballa com a tècnica d’ocupació, ajudant dones en aquesta situació a reinserir-se al mercat laboral. "Són dones que entren i surten de feines complicades en què no es contempla la seva situació, i que tenen salaris precaris i horaris molt durs", apunta.
Precisament això és el que s’ha trobat la Raquel, tot i tenir formació universitària i experiència demostrable. Ara té feina, però pateix ansietat per culpa de la sobrecàrrega de treball i les dificultats per conciliar. "Moltes de les dones que pateixen violència després viuen tota la seva vida medicades per depressió", assenyala, amb la veu trencada. "I ploro de la impotència", matisa. Amb tot, demana que, a més d’encoratjar les víctimes a denunciar, se’ls garanteixi suport i acompanyament en tot el que vindrà.
