Hi ha morts que arriben després d'una malaltia o d'un procés llarg. Això permet la família preparar-se per al final d'aquella vida. Però hi ha vegades que la mort irromp sense avisar i sense pietat. És quan es produeix la mort sobrevinguda. I això els va passar a la Montse i al Joan, que van quedar en estat de xoc quan van rebre la notícia de la mort de la seva filla. La Sílvia era una jove de Gironella (El Berguedà). Una noia vital, molt estimada i amb una gran capacitat per omplir de llum els llocs per on passava. El 21 de setembre del 2016, amb només 27 anys, 10 mesos i dos dies, va morir atropellada per un tramvia a la ciutat alemanya de Colònia, on vivia. El matrimoni va rebre aquella notícia a milers de quilòmetres de distància. Aquell fet va canviar per sempre les seves vides.
Un dolor que no desapareix, es transforma
La Montse explica que "el dol no s’acaba mai del tot". El compara amb una ferida que sempre hi és: "de vegades queda adormida, però en determinats moments torna a fer mal". Una data, una cançó, un lloc o un record poden despertar-la. Però el psicòleg Carles Perarnau, del Servei d’Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central, matisa que "el dolor no ha de ser sempre igual ni tenir la mateixa intensitat". El Carles ho diu mentre acompanya en aquesta conversa amb #EnBonesMans la Monse i el Joan. "Amb el temps i amb l'acompanyament adequat, es pot aprendre a conviure-hi d'una altra manera". Fins i tot, explica. "pot arribar un moment en què el dolor es transformi en gratitud per haver compartit una part de la vida amb aquella persona". En Carles té una profunda vocació. I creu en el servei públic sense horaris ni miraments.
L'ajuda del grup de dol ha estat fonamental
Per a la Montse i en Joan, buscar ajuda va ser fonamental. Van començar a participar en un grup de dol amb altres pares que també havien perdut els seus fills. Allà van trobar un espai per parlar, plorar, escoltar i sentir-se compresos per persones que coneixien de primera mà aquella experiència. Perquè el dol, sovint, també pot ser molt solitari. I la societat no sempre sap com acompanyar qui ha perdut algú. En Joan recorda que, abans de viure aquesta situació, ell mateix no sabia què dir quan visitava amics que havien patit una pèrdua com aquesta. Després, quan va ser ell qui va haver d'afrontar-la, va comprendre que no calen grans frases. Diu en Carles Perarnau que "de vegades n'hi ha prou amb una abraçada, un gest, un “soc aquí” i la disposició d'acompanyar".
Escriure com a eina terapèutica
La Montse reconeix que escriure Betirako ha estat un dels reptes més difícils de la seva vida: ha hagut de mirar cap endins, aturar-se en silencis que durant anys havia ajornat i reconèixer que encara hi ha llàgrimes pendents de vessar. Així ho relata ella mateixa en les pàgines d'aquest llibre. Una publicació que ha estat una forma de teràpia. I, a més, és tan generosa que vol contribuir a que altres persones en situacions similars o no, pugin trobar un raig d'esperança o un text inspirador. Un relat que no deixa de ser una història d'amor profund i etern. I es aquest amor el que fa que la Sílvia segueixi present en el dia a dia d'una parella de persones bones i generoses.
