Mentre a Europa el record de l’ebola remet sobretot al 2014, el virus continua sent una amenaça real en altres parts del món. El 15 de maig de 2026, la República Democràtica del Congo va declarar un brot a la província d’Ituri que ja deixa centenars de casos sospitosos i més de 200 morts. Tot i això, el focus informatiu sovint se centra en el risc d’expansió cap a Occident, deixant en segon pla la realitat sobre el terreny, on la crisi sanitària es desenvolupa amb recursos limitats.
Segons Metges Sense Fronteres, una de les principals dificultats és la detecció del virus. El brot actual està causat per una variant poc habitual (Bundibugyo), cosa que ha retardat el diagnòstic i la resposta inicial. Aquesta manca de detecció precoç ha facilitat la transmissió, especialment entre personal sanitari i comunitats vulnerables. A més, la resposta exigeix actuar en múltiples fronts: identificar casos, rastrejar contactes, garantir enterraments segurs i informar la població, tot plegat en un escenari logísticament complex.
La situació es veu agreujada per la fragilitat estructural del territori. L’est del Congo viu immers en un conflicte armat que dificulta els desplaçaments, l’accés a la població i el desplegament de recursos mèdics. Malgrat l’experiència acumulada del país en altres brots d’ebola, la manca de mitjans i la complexitat del context obliguen a una resposta internacional més coordinada. Els experts insisteixen que la clau no és tant imposar restriccions externes com reforçar el control del brot en origen per evitar que la crisi s’estengui.
