Hola a tots. Hui parlarem de Senyals d’Identitat i aprofitarem per a donar compte de reivindicacions, reclamacions i demandes dels alzirenys, dels riberencs i dels valencians.
Encara no fa una setmana celebravem els valencians, els de Castelló, els d’Alacant i els de Valéncia, el 9 d’Octubre. Eixe dia els diaris de la nostra Comunitat incloïen en les seues pàgines d’opinió articles al voltant de l’efemèrides, la data de l’entrada del fundador del nostre regne, de Jaume I a Valéncia en 1238, i ho feien donant compte de la significació de la festa. Articles de les nostres principals autoritats i dels nostres més destacats polítics: el president de la Generalitat, el president de la Diputació, l’alcaldessa del Cap i Casal, la delegada del Govern en la Comunitat i dels caps de llista dels diferents partits. També hi havien articles d’historiadors i d’intel·lectuals valencians.
És costum que al voltant de la commemoració de la festa els valencians reivindiquem, junt als nostres senyals d’identitat: açò és la nostra Senyera, el nostre idioma, el nostre Himne i altres elements culturals i tradicionals que reflectixen l’herència i el patrimoni del Poble Valencià, que reivindiquem, insistisc, el sentit de pertinença.
Ve açò a compte dels qui encara es sitúen al marge de la nostra identitat, dels qui encara no accepten el nom oficial del nostre territori, el nom històric i tradicional de la nostra llengua, ni l’Himne que consagra el nostre Estatut, aquell que va composar per a l’Exposició Regional de 1909 el mestre suecà Josep Serrano al que va posar lletra Maximilià Thous.
Al voltant dels senyals d’identitat s’ha parlat i escrit molt i hem perdut molt de temps i hem divagat massa. Mentre els valencians discutiem, altres anaven avançant. Mentre uns: Catalunya, el País Basc, Galicia i Andalucía van aconseguir la seua autonomia per l’article 151, per la via ràpida, altres, entre elles la Comunitat Valenciana, ho van fer per l’article 143, açò és per la via lenta amb tot el que això significava de discriminació. Una discriminació que, malgrat haver menguat una miqueta, encara existix.
L’Estat, els governs dels diferents partits que ens governen des de Madrid ens seguixen discriminant i ho fan no assignant-nos la financiació que en justícia ens correspon -som des de fa dècades, juntament amb Múrcia l’autonomia més mal finançada d’Espanya- i això per sistema.
A mi la música del nostre Himne Regional no em desagrada, però quan arriben unes determinades estrofes de la lletra… Puix, la veritat, preferisc no cantar-la. Mentre Espanya no es solidaritze i es comporte amb els valencians com toca, mentre ens seguisca discriminant als valencians, jo seguiré sense cantar eixa estrofa.
I pel que fa a reivindicar, com a valencià?: Puix la millora en les infraestructures, sobre tot en la xarxa viària i en el ferrocarril, en els trens de rodalies, solucions per al problema de la vivenda, una actuació per a protegir el llac de l’Albufera, agilitat i rapidesa en les obres post riuada, inversions per aminorar el problema ambiental, despolititzar l’educació i la sanitat, també el valencià, acostant-lo al del poble...
Pel que fa a la Ribera, l’ampliació de l’Hospital comarcal, quan no la construcció d’un altre hospital en la Ribera Baixa.
I pel que fa a Alzira la restauració de la torre dels coloms de l’antic monestir de la Murta, la construcció del jardí i monument a Luís Suñer i una rehabilitació digna, després de la destrossa comesa, en les muralles medievals de la ciutat.
A mi m’agradaria que els polítics valencians i els alzirenys, abans que ser d’un partit o d’un altre foren per damunt de tot polítics alzirenys i valencians. En això hem de deprendre dels veïns de dalt, que més que ser de dretes o d’esquerres són, fonamentalment, catalans. Ens aniria millor. Però ja se sap que quan els polítics estan en Madrid a penes si s’enrecorden dels seus votants. Es compta que el comte duc d’Olivares ja en el segle XVII va dir que als valencians ens tenia per molls. I així ens va!.
