Després de l’accident de la setmana passada a Air India, l’Alex Soto ens ha volgut explicar com funcionen les caixes negres dels avions i com van néixer.
David Warren
Corria l’any 1953 quan el químic David Warren va quedar com encarregat d’investigar accidents aeris. El problema va sorgir quan va veure que li faltava moltíssima informació per saber què havia passat després de l’accident i va pensar que una bona solució seria gravar els moments previs.
El problema és que en aquells temps els aparells de gravació pesaven molt i precisament el que volien fer els avions era reduir el pes. És per això, que ningú li va fer cas. Uns anys més tard, al 1958 es van produir molts accidents aeris i va tornar a aparèixer la necessitat de trobar un sistema per esbrinar què passava dins dels avions. Va ser el moment en el que es va començar a escoltar Warren i al 1960, totes les companyies aèries d’Austràlia portaven el seu sistema d’escolta.
Com funcionen i per què no són negres?
Tothom sap que, tot i que es diguin caixes negres, són de color taronja. El motiu és perquè després d’un accident, l’avió queda normalment calcinat i és difícil de localitzar un aparell de color negre. Per això es va decidir de fer-les taronges.
El que potser no tothom sap és que realment hi ha dues caixes negres, una que grava les converses entre els pilots i la resta del personal a bord i a la torre de control i una altra que grava la telemetria de l’aparell, és a dir, dades com l’alçada, la velocitat, la pressió amb la que el pilot pressiona els pedals...
Com a curiositats, aquestes caixes negres se situen a la cua de l’avió perquè normalment aquesta part es manté intacta i no tots els avions les porten.
