Un estudiante de Algemesí denuncia la imposibilidad de bajar del tren en su ciudad al carecer de ascensor

Álvaro Ivens utiliza una silla de ruedas eléctrica y ha de buscar estaciones alternativas para poder volver al andén correcto con otro tren

En Más de Uno La Ribera hemos hablado con Álvaro Ivens, y esta es su historia:

Em dic Álvaro Ivens, curse primer d'Enginyeria Aeroespacial a la Universitat Politècnica

de València i pateixc una malaltia d'atròfia muscular des dels 3 anys, fent ús de una

cadira de rodes elèctrica.

A causa de la dana, vaig perdre el meu vehicle adaptat, fet que m'obliga a dependre del

transport públic per anar a classe, concretament de Renfe.

Un sistema ineficaç que vulnera els nostres drets

Habitualment, Renfe informa quan un ascensor està avariat, però no sempre. Fa dos

anys, un vigilant de seguretat no em va avisar i tampoc estava indicat a l'aplicació. En

tornar amb el penúltim tren, em vaig trobar l'ascensor fora de servei i, obligant-me a

esperar a l’andanda per agafar l'últim tren cap a la Pobla Llarga, estació habilitada amb

rampes, però em vaig trobar amb un altre problema: les portes del vagó adaptat no

funcionaven. Així, vaig haver de continuar fins a Xàtiva, fi de línia on la porta que si

estava en funcionament podria deixarme ixir del tren.

En altres ocasions, he confiat en l'aplicació de Renfe, però aquesta no sempre

reflecteix la realitat. He arribat a trobar-me amb ascensors que haurien d'estar

operatius i no ho estaven, i a l'inrevés. Arribar a Algemesí desde València amb cadira de

rodes és una autèntica odissea, per la falta que fan aquests fan obligatoris l’ús d’altres

a estacións properes per poder canviar a l’altra andana on no cal fer capús d’asensor,

però els ascensors d'Alzira i Carcaixent fallen sovint. El d'Alzira funciona a vegades,

però el de Carcaixent no l'he vist mai operatiu. Això afecta no només les persones amb

diversitat funcional, sinó qualsevol persona amb problemes de mobilitat, com

persones grans o amb lesions temporals. En moltes ocasions, l'única alternativa és

anar fins a la Pobla Llarga per poder canviar d'andana sense haver d'usar un pas

subterrani, ja que baixar una cadira de 150 kg per les escales és un risc.

Planificar un trajecte es converteix en un malson

Després de la dana, tornar a la universitat es va convertir en un repte. L'ascensor

d'Algemesí no funcionava, per la qual cosa vaig haver d'anar a Alzira per canviar de via i

tornar a Algemesí. El segon dia, l'aplicació no informava de la seva avaria, i com que

tenia classe a la vesprada, vaig haver de sortir abans per evitar quedar-me tirat. Em vaig

trobar a les 22:00 sense cap tren que poguera portar-me a casa, perquè l'ascensor

d'Alzira no funcionava i no havia estat notificat. Per sort, vaig poder agafar un altre tren

amb destinació Xàtiva i a la Pobla llarg baixar, després de demanar un retard de l'últim

tren que anva a València, vaig aconseguir tornar a Algemesí. Si no hagueren pogut

retardar el tren, m'hauria quedat sense poder tornar a casa.

A més, el trajecte Algemesí-València Nord sovint és impracticable perquè, en no estar

les vies de suport habilitades, desvien el tren a l’altra andana on és imprescindible

l'ascensor. Això fa que planificar una eixida amb amics o simplement anar a classe siga

gairebé impossible.

Solucions urgents per una accessibilitat real

És imprescindible trobar una solució, ja siga mitjançant un pas elevat o reparant els

ascensors amb més rapidesa. No obstant això, els ascensors no haurien d'estar

accessibles a tothom, ja que es trenquen sovint per un mal ús. Han de ser exclusius per

a persones amb necessitat real.

Un altre problema és que, en moltes ocasions, el tren estaciona en una corba a

València, deixant un buit entre l'andana i el vagó. O també en andanes on no es un

buit, sinó un escaló excesivamnt alt. Això impedeix que una cadira de rodes o

qualsevol persona amb dificultats de mobilitat pugua pujar o baixar sense ajuda.

L'ideal seria estacionar el tren en un lloc adequat o utilitzar rampes especialitzades. No

obstant això, moltes vegades l'espera per una rampa és tan llarga que el tren pot

acabar marxant, obligant-me a baixar amb ajuda de diverses persones, tornant a

possar en risc que la meua cadira es trenque.