A Catalunya, el preu mitjà d’un funeral, tant si acaba en enterrament com en incineració, supera els 4.000 euros. És la xifra aproximada que dona Asfuncat, l’Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de casa nostra. Aquest cost s’explica, entre altres coses, perquè l’IVA funerari és del 21%. És el mateix impost que s’aplica, per exemple, a l’alcohol, el tabac, la perruqueria o el gimnàs, i és superior al del cinema, els restaurants o els trajectes en taxi, per fer-nos una idea.
L’únic element d’un funeral que té l’IVA reduït, del 10%, són les flors, que és alhora la part més econòmica i prescindible. El que sí que no pot faltar, en el cas d’un enterrament, és el taüt, i aquí és on el preu es dispara més. Segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), el cost mitjà és d’uns 1.200 euros. I la cosa no millora gaire amb la incineració, tal com apunta Itziar Fernández, portaveu de l’OCU, en declaracions a Onda Cero Catalunya: "L'urna funerària és més econòmica, però el procés de cremació també és car. La inhumació costa de mitjana uns 660 euros, i la incineració uns 600, és a dir, que pràcticament valen el mateix".
Un factor que també incideix en el cost dels serveis funeraris és que hi ha poques empreses en el sector, entre altres coses perquè no és fàcil obrir una funerària: cal una llicència municipal, diversos permisos i, sobretot, una gran inversió inicial. Segons Fernández, això es fa notar sobretot en ciutats petites, on sovint hi ha només una o dues funeràries que ofereixen preus i serveis molt similars, deixant les famílies amb poc marge per escollir.
El drama de no poder pagar un funeral
Tenint en compte totes aquestes xifres, és fàcil intuir que no tothom es pot permetre les despeses d’un funeral. Segons Itziar Fernández, passa en moltes ocasions que el cost no es pot sufragar ni amb els béns que deixa el difunt ni amb els recursos que té la seva família. I aquí és on ha d’intervenir l’administració pública: "En aquests casos, se n'ha d'encarregar l'Estat, que assumeix els costos d'un enterrament bàsic. Però primer s'han de fer els tràmits per acreditar que ni el difunt ni la família tenen els mitjans per fer front a aquesta despesa", assegura.
Fernández afegeix que acreditar aquesta manca de recursos suposa fer molta paperassa, de manera que se suma la pèrdua d’un ésser estimat, la impossibilitat de donar-li un últim adeu digne i la burocràcia perquè, com a mínim, tingui el que s'anomena enterrament de beneficència.
L'últim adeu de les persones sense llar
Qui coneix bé aquest tipus d’enterrament és la Fundació Arrels, que atén persones sense llar. Quan mor un usuari d’Arrels, des de l’entitat primer comproven si tenia algun familiar i si hi havia alguna relació. Quan no és així –que, malauradament, és el més habitual– se’ls fa un enterrament de beneficència, és a dir, se’ls enterra en un nínxol compartit, que no té cap nom ni cap dada. Tampoc es fa cap mena de cerimònia, tal com explica la directora d’Arrels, Bea Fernández, a aquesta emissora. "El seu cos sí que és dipositat al cementiri, però no hi ha sala de vetlla, ni espai de comiat ni cap element que normalment s'associa a l'enterrament d'una persona, un espai i un temps per poder acomiadar-los", lamenta.
Aquests enterraments, a més, s’acostumen a fer a primera hora del dia, entre les vuit i les nou del matí, i sovint els únics assistents són voluntaris i treballadors de la Fundació Arrels i potser algun company que havia viscut amb el difunt al carrer. "Preparem una petita reflexió o una cançó per recordar-lo. I ja fa uns quants anys que vam decidir col·locar al nínxol una placa efímera, de cartró o cartró-ploma, amb el nom de la persona, la data de naixement si la coneixem i la data de defunció", detalla. Els operaris del cementiri retiren aquestes plaques més tard o l’endemà, però almenys hi han estat en el moment de l’enterrament.
La directora d’Arrels defensa que la seva missió és acompanyar aquestes persones al llarg de tota la seva vida, i que això implica també donar-los un bon comiat. Un compromís especialment important si es té en compte que la mort està molt present en el seu dia a dia, perquè l’esperança de vida d’algú que viu al carrer, recorda, és 25 anys inferior a la de la població general. Amb aquest objectiu de dignificar el final de la vida, la fundació va fer dimecres el seu acte anual a la Catedral de Barcelona per recordar totes les persones sense llar que han perdut la vida en l’últim any, que a la capital catalana han estat 69.
