El 2017, el sistema educatiu català va decidir apostar pel model conegut com d’escola inclusiva. El que diu és que tots els alumnes han de ser escolaritzats en centres ordinaris, sense diferenciar els que requereixen necessitats específiques i els que no. Quan es va aprovar aquest model, el nombre d’alumnes amb aquestes necessitats es xifrava en 15.000 i 8 anys més tard és de 32.000. S’ha doblat la xifra i s’espera que continuï creixent els pròxims anys, és per això que molts professionals i també familiars s’han plantejat si el model impulsat el 2017 conserva la vigència.
“Els centres ordinaris no arriben a tot”, exclama l'Alba Cortina justificant que les limitacions del sistema educatiu. La presidenta d’AMPANS també diu que les previsions que es feien l’any que es va posar en marxa el model encara vigent “no es van complir”. “Deien que la matriculació a les escoles d’educació especial baixarien i no va ser així”, reivindica explicant el paper que tenen ara mateix en l’educació catalana aquestes escoles. Com els centres ordinaris van començar a acollir alumnes amb discapacitat intel·lectual, els centres d’educació especial havien de quedar relegats “en segon terme i servir de suport” als ordinaris, però el desbordament que han viscut aquests últims ha fet que les escoles d’educació especial “continuessin sent institucions de referència per l’educació de persones amb necessitats especials”.
“No és només que faltin recursos, s’ha de replantejar el sistema educatiu sencer”, diu Cortina. Afegeix que ens hem de quedar en un punt entremig del model. “Si es vol apostar pels centres ordinaris han de deixar entrar-hi als professors de les escoles d’educació especial” diu la directora d’AMPANS, que aposta per un model que es basi en el suport constant dels dos tipus d’escola, l’ordinari i l’especial.
