Ser fanàtics d’una persona, d’un club de futbol o d’un grup de música no és necessàriament dolent. De fet, en major o menor mesura, tots ho som d’alguna cosa que ens apassiona. El problema apareix quan el fanatisme es radicalitza i “submergeix el nostre cervell en un estat de sumissió”, explica el psicòleg David Cueto. És aleshores quan aquest component fanàtic esdevé un perill real.
Cueto descriu que moltes persones cauen en el fanatisme d’una ideologia o d’una figura perquè busquen “solucions simples a preguntes molt complexes”. És precisament aquest mecanisme el que utilitzen “les sectes i altres organitzacions” que necessiten captar seguidors. I no cal anar tan lluny: les marques també es valen del fanatisme a les seves campanyes —situant una figura pública al capdavant d’un producte— per estimular la contractació o la compra. “Ho utilitzen com una eina per anul·lar, en certa manera, la capacitat de reacció o per orientar la presa de decisions cap a una direcció”, conclou el psicòleg.
