Per primera vegada aquest 2026, obrim l’espai setmanal dedicat a divulgar i apropar diferents trastorns de salut mental parlant d’un diagnòstic poc conegut: el trastorn de despersonalització i desrealització. Tot i la seva baixa prevalença, és una condició que pot generar molt patiment i confusió en les persones que la viuen.
La desrealització fa referència a la sensació que el món es percep llunyà, irreal o com si hi hagués un mur entre la persona i l’entorn. La despersonalització, en canvi, implica una separació del propi jo: sentir-se com un robot, un autòmat o com si les emocions i el cos no responguessin com abans. Tot i això, el sentit de la realitat es manté intacte, fet que diferencia aquest trastorn d’altres diagnòstics més greus.
Tal com explica el psicòleg David Cueto, es tracta d’un "mecanisme natural del cos" davant l’estrès extrem que, quan no es resol amb el temps, pot convertir-se en un trastorn clínic. El tractament combina "teràpia psicològica, treball corporal i, en alguns casos, suport farmacològi"c. La "clau" és la psicoeducació: entendre que no és “tornar-se boig”, sinó una alarma del cos que necessita ser escoltada i atesa.
