El corresponsal de guerra Antonio Pampliega presenta 'Cowboys en el Infierno', un llibre que ell mateix defineix com “un comiat” després d’onze anys cobrint conflictes a llocs com Iraq, Afganistan, Ucraïna, Somàlia o el Congo. L’obra repassa la guerra de Síria, però també “ret homenatge a totes aquestes persones… i als siris, que han estat 13 anys morint”.
Pampliega recorda que la guerra siriana va ser un punt d’inflexió per ell: “Tot el que havia vist abans era Disneylandia comparada amb això”. L’impacte de la brutalitat, els hospitals desbordats i les matances documentades el van transformar professionalment i personalment. Explica que els siris els imploraven que expliquessin al món el que patien: “Si no feu fotos, aneu fora. Esteu aquí per parar això”.
Ens pagaven 35-45 euros per crònica
L’obra també és una crítica al periodisme de guerra i a les condicions precàries dels freelance. “Ens pagaven 35-45 euros per crònica”, diu, i adverteix que potser el llibre servirà perquè alguns joves “fugin de la professió”.
Curiosament, Pampliega no va començar amb vocació bèl·lica. Volia ser periodista esportiu fins que un episodi a la redacció el va fer replantejar-se la carrera.
El segrest: 299 dies amb Al-Qaeda
Una de les parts més colpidores de l’entrevista és el relat del seu segrest. Pampliega va passar 299 dies retingut per Al-Qaeda.
Explica que tot va començar quan “el traductor i el conductor ens van vendre”, i que la captivitat va tenir dues etapes: una primera, relativament suportable, i una segona en aïllament, durant set mesos, marcada per amenaces, privació de son i violència. Confessa que hi va haver moments de rendició mental: “Vaig trucar a la porta i els vaig dir que acabessin amb mi.”
Una lliçó de vida
Del seu captiveri, Pampliega en treu una conclusió contundent: “Cap reportatge val la vida de cap periodista.” I, a nivell personal, una altra igualment poderosa: “La vida és meravellosa... fins que te la treuen”.
També explica com el va marcar la mort del seu amic i col·lega Roberto Fraile el 2021, assassinat a Burkina Faso: aquell cop va ser “el punt i final” que el va portar a deixar definitivament el periodisme de guerra quan va ser pare.
